la gorra

Sóc una gorra orfe; he perdut el cap.

—

Microrelat #121

previsor

Sota la sotana el capellà portava uns calçotets Calvin Klein de color fúcsia per si de cas. Mai se sap quan Déu et farà trencar el vot de castedat per follar-te aquella monja que marca els mugrons a través de l’hàbit.

—

Microrelat #120 – Diumenges pujats de to

educar

Agafat de la mà de son pare va arribar més lluny que mai; al capdavall del Passeig de Gràcia.

Esquivant els on anem del nen amb un tranquil i ja veuràs, va baixar Rambla avall, va trencar per carrers a l’atzar i es va aturar en una plaça. Llavors, va deixar anar la mà del Guillem, es va acotar per poder-lo mirar als ulls i li va dir: “això també és Barcelona”.

—

Microrelat #119

carta d’amor

Quan va acabar de llegir la carta d’amor que li havia enviat va concloure que el preu que havia de pagar per rescatar la relació era massa alt.

—

Microrelat #118

punteria

Amb l’últim polvo li va fer un fill; i el que havia de ser un fins mai es convertí en un per sempre.

—

Microrelat #117

taló

Cobrà el que li devien. Encaixà i sortí d’allà avançant amb parsimònia fermesa per aquell llarg passadís de vellut blau. A partir d’aquell moment ja només li veurien els talons.

—

Microrelat #116

llegir

Llegeix asseguda en un banc del lateral de la Diagonal rodejada de soroll. Motos de motor estrident. Cotxes que acceleren bruscament. La sirena d’una ambulància. El reincident clàxon del conductor enfadat per l’embús de cada matí…

El volum és al llindar de l’acústicament suportable, però ella llegeix tranquil·la i concentrada. Al pis on viu les parets són de paper i el seu veí escolta Radio TeleTaxi.

—

Microrelat #115

editor

Cada vegada el seu editor volia parlar amb ell li feia una trucada perduda. Quan li tornava la comunicació sempre li deia el mateix: “Perdona, però és que no tinc saldo”.

—

Microrelat #114

joc de mirades

En entrar l’havia vist. Ella també el va mirar. El joc d’anades i vingudes oculars va continuar durant una bona estona. Es fitaven de reüll. D’amagat. Fins que les seves mirades es van trobar. Ella estava casada i dinava amb el seu marit. Ell, estava ajuntat i feia mans i mànigues perquè els trigèmins s’acabessin els macarrons. La llambregada va durar tot just un instant; el suficient perquè cent milions de partícules fessin l’amor apassionadament al mig d’aquell restaurant. No es van veure mai més, excepte quan tancaven els ulls i, recordant aquell instant, es masturbaven: sols i a les fosques.

—

Microrelat #113 – Diumenges pujats de to

ho tinc tot

Ho havia somiat tot amb tota profusió de detalls. Havia dibuixat tots els protagonistes. Havia esquinçat una trama interessant, plantejat dos punts àlgids i un final sorprenent i satisfactori. Va perdre la nit sencera dissenyant-ho tot.

Quan va despertar, la idea ja no hi era.

—

Microrelat #112