Es va fer gran de cop. En un tres i no res va deixar enrere l’infant que portava dins i va fer el pas per la joventut i l’adolescència en menys d’un segon. Va madurar durant un simple parpelleig. Ara era un adult i ho veia clar.
Tenia només set anys però la maduresa adquirida durant el viatge va fer que, a dos metres de tocar terra, s’adonés que només els superherois poden volar.
—
Microrelat #031
Volia escriure un haikú però li va quedar llarg. Acabava d’inventar la novel·la.
—
Microrelat #030
¿Em pots passar el llibre? Tot va començar així. De forma innocent. Com qui no vol la cosa. Era la primera vegada que s’interessava per un llibre tot i que, quan el va tenir a les mans, tot just en va llegir la portada i la solapa. La noia és maca, va reblar segur de si mateix gairebé posicionant-se com a tertulià de l’Hora del lector creient-se capaç de mantenir un cara a cara amb l’Emili Manzano. I se’l va quedar. Mai va llegir res més. Però li agradava tenir llibres. Va dedicar la resta de la seva vida a rapinyar-los. Mai en va comprar cap; per a ell era llançar els calés. Però els acumulava. Gairebé els col·leccionava –dic gairebé perquè l’importaven un rave–. Ni tant sols els ordenava. Els posava un al costat de l’altre amb el simple criteri d’entrada a casa. Morí amb tres habitacions del seu luxós àtic al centre de la ciutat plenes de llibres pels que mai havia tingut ni la més mínima curiositat. El dia del seu enterrament, ningú va llegir res. DEP.
—
Microrelat #029
El dirigent xenòfob no dubtava ni un moment si algú li demanava de cobrar en negre.
—
Microrelat #028
No sé qui sóc ni el que vull, però vaig fent no fos cas que el món no m’esperi.
—
Microrelat #027
Van retardar l’hora mundial per aconseguir un major estalvi energètic, però ningú va canviar el temporitzador i les llums s’engegaven com si res hagués passat.
—
Microrelat #026
La dona odiava al seu home. L’odiava a mort. L’odiava tant que havia decidit passar a l’acció. L’eliminaria de la seva vida; el mataria. I com que no volia tacar-se les mans de sang va contactar amb un sicari.
La dona hauria matat el seu home aquell mateix dia però van passar l’últim Nadal junts. Van menjar plegats els canelons de Sant Esteve. Va suportar el Cap d’Any i que li fes l’amor, borratxo, a les cinc de la matinada. La dona volia aguantar fins l’endemà de Reis per si els sicaris també fan rebaixes.
—
Microrelat #025
El vaig convidar a dinar. La cosa s’allargava i es va quedar a berenar. No sabia com fer-lo fora així que vam sopar plegats i com que es feia tard li vaig fer un lloc per dormir. Ara vivim junts.
—
Microrelat #024
A la consulta, la vident m’explica la meva carta astral. Està en un moment àlgid ja que assegura –amb passió– que Mercuri i Venus són a la meva casa set. Ja pot dir el que vulgui que jo només penso que m’estic cagant.
—
Microrelat #023
El lavabo de l’empresa on treballo 40 hores setmanals és automàtic. Quan hi he entrat no m’ha detectat i, per tant, no ha encès el llum. A les palpentes he anat fins a l’inodor, m’he descordat, m’he agafat el penis i he apuntat en la penombra. En separar-me uns centímetres de la tassa l’invent no ha rutllat. Ni gota escolant-se paret avall. M’he desplaçat fins a la pica i en posar-hi les mans a sota no ha rajat. L’assecador tampoc no s’ha engegat i he sortit del lavabo força preocupat; si a final de mes no cobro la nòmina és que sóc un fantasma.
—
Microrelat #022
unmicrorelataldia 